J. Belmonte y J.M. Roure

El pol·len

Els grans de pol·len són les cèl·lules sexuals masculines de les plantes amb flor. Es formen a l’interior dels estams i, un cop madurs, són alliberats. La seva funció biològica és assolir la part femenina d’una flor de la seva mateixa espècie i fer possible la fecundació de l’ovocèl·lula. En algunes espècies (plantes autògames) el pol·len pot realitzar la seva funció a la mateixa flor o planta que l’ha format, però en la immensa majoria de les espècies (plantes alògames) el pol·len només resulta viable si arriba a una ovocèl·lula d’una altra planta de la mateixa espècie. El desplaçament del pol·len desde l’òrgan on s’ha format fins la part femenina de la flor es coneix amb el nom de pol·linització i pot tenir lloc de diverses maneres, que són característiques per a cada espècie. A les nostres latituds, els casos més freqüents de pol·linització són per anemofília, amb el vent com a mitjà d’arrossegament i disseminació dels grans de pol·len, i per entomofília, quan la pol·linització corre a càrrec d’insectes (abelles, papallones, escarabats, etc.).

El procés de pol·linització requereix que els pòl·lens siguin cèl·lules especialment resistents, ja que es veuen sotmesos a condicions ambientals adverses que podrien ocasionar el col·lapse i dessecació dels components cel·lulars, alterant-los i fent el pol·len inviable. Com a adaptació a aquest fet, els pòl·lens estan recoberts per una paret de resistència notable anomenada exina. Està constituida per un dels materials més inalterables de la naturalesa, l’esporopol·lenina, molt resistent a àcids i bases i que no es veu afectat per les variacions tèrmiques i d'humitat habituals a la naturalesa.

Com qualsevol cèl·lula, els pòl·lens es caracteritzen, entre d'altres, per la seva mida i forma. Però en el cas dels grans de pol·len, hi ha d’altres característiques que els descriuen, tals com l’estructura i l’escultura (ornamentació) de la seva exina i les obertures que poden presentar, de les que s’ha d’observar el tipus (porus, colps, la combinació d’ambdós o la seva absència), el nombre i la disposició en la superficie del gra. Les figures 1, 2 i 3 resumeixen les característiques generals que permeten diferenciar els grans de pol·len.

El conjunt de les característiques d’un pol·len és constant per a cada planta i fa possible identificar amb més o menys precisió de quin taxó procedeix el pol·len. És necessari l’ús de la paraula taxó (que designa qualsevol unitat de classificació dins d’un sistema jeràrquic de categories) perquè no sempre pot identificar-se de quina espècie procedeix el pol·len; en molts casos la precisió arriba només a la categoria de gènere (és a dir, a un grup d’espècies), família (és a dir, un grup de gèneres) o inclús a un grup de famílies o categories superiors.

Identificació de pòl·lens

S’anomena Palinologia l’estudi de les espores de les plantes i la seva dispersió i aplicacions ⁽¹⁾. En aquesta definició, la paraula espores es refereix tant a grans de pol·len com a espores de fongs, falgueres i molses. Nehemias Grew (1628-1711) fou un dels primers autors en fer descripcions morfològiques de pòl·lens ⁽²⁾. Ja al segle XX, i especialment a partir dels anys 40, varen proliferar els treballs en què els autors sistematitzaven les descripcions de pòl·lens i espores i proposaven claus per a la seva identificació ⁽³⁾.

La identificació dels grans de pol·len es basa, com s’ha dit, en la combinació d’algunes característiques, que es tracten, de manera molt esquemàtica, a les figures 1, 2 i 3.

(1) Hyde HA. Pollen analysis and the museums. Museums journal, 1944; 44: 145-149.
(2) Pla J. Polen. Talleres gráficos D.C.P., Girona, 1961: 1-511.
(3) Belmonte J. Identificació, estudi i evolució anual del contingut pol·línic a l'atmosfera de Catalunya i Balears. Tesi Doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, 1988; 1: 11-14.